El
narrador en primera persona de L'home
de la maleta és
un músic
retirat que, cansat de viure sol, es ven el pis i decideix passar un
mes amb cada una de les seves filles. Venerando Albons, però,
és
un individu anclat en el passat que no acaba d'entendre els canvis
socials de les últimes
dècades,
cosa que provoca tota mena de malentesos i situacions còmiques.
Per sort, el músic
encara pot evocar els temps passats amb els seus antics companys
d'orquestra, que van morint al llarg de l'obra. Un dels exemples més
clars de la seva dificultat d'entendre el present es troba en els
seus gustos musicals: l'home de la maleta canta sovint boleros
(reproduïts
al text en castellà)
amb els seus amics i detesta el rock perquè
va provocar la decadència
de les orquestres de ball. La trama gira en gran part al voltant de
la identitat de l'home de la maleta, que va ser abandonat tot just
acabat de nèixer.
Això
explica la vaguetat del títol:
el protagonista ha estat angoixat tota la vida pels seus orígens
incerts, però
malgrat els seus esforços
ha estat incapaç
de descobrir qui van ser els seus progenitors. És
un home, en fi, que sem[re s'ha sentit desplaçat
i arrossega una gran inseguretat, i per això
la metàfora de la maleta funciona molt bé.
En
el primer capítol,
titulat “Autobiogafia d'un qualsevol”, el lector es troba amb una
biografia en primera persona del protagonista, que explica que la
seva mare va trencar aigües
en un cinema mentre miraven Tres
lanceros bengalíes.
Com el lector descobrirà
aviat, però,
aquesta és
una biografia fantasiosa: de fet, l'home de la maleta va ser
abandonat a la porta d'un convent, i per tant el relat inicial, que
sembla una paròdia
de la mena d'històries
rocambolesques típiques de les novel·les
de Juan Marsé,
és
fals. Al segon capítol,
l'estil canvia sobtadament: ara ja no ens trobem amb una narració
perfectament ordenada i en català
estàndard,
sinó
amb un estil molt viu que imita la parla col·loquial,
ple d'expressions com “és
lo més
llògic”,
“un bon rato”, allavòrens,
dugues, menos, tingut, “nem bé”,
cavallitos, pilotilles, conxo, vamos, quansevol, llenga, vegila,
sapiguer, comenió,
fetxa, relleno, iglèsia,
“a la xita callando”, cego, apellido, tronja, “llamar
l'atenció”,
hasta, terreno, tingut de ser, fondo, desde luego, agalles.... Ja es
veu que Solsona no només
usa castellanismes, sinó
també
dialectalismes i formes del català
oral. Com s'expliquen, però,
les diferències
entre la veu del capítol
inicial, “Autobiogafia d'un qualsevol”, i la del segon, que en
principi hauria de ser la mateixa?
S'explica
perquè el protagonista havia presentat l'“Autobiografia d'un qualsevol” a
un premi d'una suposada Fundació
de Recerca de la Memòria
Històrica
i les Fonts Orals. Com que va guanyar, el text és publicat per la
institució
que, malgrat dedicar-se a la memòria oral, estandarditza la
llengua en què
havia estat escrit originalment. El que sen's ofereix al principi de
la novel·la,
doncs, no és
la veu genuïna
del protagonista, sinó
una versió
adulterada per un corrector d'estil. Ja es veu que l'estructura de la
novel·la
és
molt intel·ligent:
la narració
comença
amb un estil perfectament estàndard
que podria ser el de qualsevol altra obra literària
del moment, i només
és
al segon capítol,
al cap d'unes 40 pàgines,
que l'home de la maleta comença
a expressar-se de manera 'natural'. Les seves filles, que llegeixen
l'autobiografia, queden escandalitzades pel que hi diu sobre la seva
dona, i també
li retreuen que hagi mentit. Ell, però,
sabia perfectament el que es feia, tal com explica per justificar-se:
“El jurat va valorar 'la qualitat narrativa i la vivesa del relat',
no que sigui veritat al cent per cent”, “Vosaltres us creieu que
la gent que escriu les seves memòries
solsament diu la veritat?”, “Els hi he donat lo que volien.
Aquests concursos els fan perquè
surtin a la llum les merdes del franquisme. Jo en sé
moltes, de coses que van passar”. Amb gran ironia i sense negar els
horrors del franquisme, l'home insinua que, més
enllà
de la veritat, el que pretén
la institució
és
desprestigiar la dictadura, i que per tant si va exagerar una mica
només
va ser per no decebre els convocants del premi. Òbviament
això
no vol dir que exculpi el règim,
a qui responsabilitza, entre altres coses, del seus pocs coneixements
de català escrit.
El relat que envia a la institució
convocant del premi, per cert, no es titulava “Autobiografia
d'un qualsevol”, sinó
“Autobiografia d'un quansevol”. El protagonista explica que no acaba
de reconèixer
la seva veu en el text que va sortir publicat:
A
mi el català
no me'l van ensenyar. Jo vaig escriure tal com em surt, però
ells m'ho van retocar tot. Em van posar pluriocupació,
que no ho he sentit mai en ma vida. Jo sempre he dit pluriempleo. I
passacalles i no cercavila. I arreglos, que els músics
tota la vida hem dit arreglos, el que fa els arreglos, arreglos per
quatre instruments, l'arreglista que fa els arreglos... Això
d'arrenjaments ho deuen dir ara, però
a la meva època
encara no s'havia inventat aquesta paraula. I com aquesta, moltes
més.
Però,
noi, tenen la paiella pel mànec
i van fotre tot lo que els hi va donar la gana.
Una
de les filles retreu a l'home de la maleta “aquesta mania
d'enredar, de dissimular, de fer veure”, mania provocada no només
pel fet de no saber res dels seus orígens,
sinó
per haver viscut en un règim
en el qual, si havies estat del bàndol
perdedor, la dissimulació
era l'única
forma de sobreviure. Això
explica, per exemple, que el narrador es refereixi tantes vegades al fet que, per tenir opcions
d'entrar a la banda municipal, calia presentar un certificat
d'“afecto al regimen”. En el cas del premi, ell tampoc ha estat
el responsable de no poder-se sentir identificat amb el seu text. Entre uns i altres, doncs, la veu de l'home de la maleta ha
estat silenciada durant dècades,
encara que al final de l'obra aconseguirà
fer les paus amb si mateix. Un dels grans encerts de L'home
de la maleta és
que totes les idees que hem exposat en aquest post s'expressen, en
bona part, a través
dels usos lingüístics
del text.
No comments:
Post a Comment