Sunday, June 15, 2014

Joan Fuster, escriptor en llengua barçalunina

Joan Fuster era un gegant, i cada volum que es publica de la seva correspondència fa que la seva figura creixi encara una mica més. Des de 1998, ja n'han aparegut dotze, i atesa l’enorme quantitat de cartes que sembla que va arribar a escriure, n’hi deu haver per anys. El penúltim volum, que conté les lletres enviades a Max Cahner, destapa una faceta poc coneguda de Fuster: la seva destresa en l'ús del barçalunès.

En diverses cartes, Fuster demana a Cahner, llavors membre de l’equip de Serra d'Or, que els correctors de la revista deixin d'empedrar els seus articles amb arcaismes: “volia demanar que em deixeu el text per a Serra d’Or com us el vaig enviar: és a dir, m’agradaria que m’estalviessiu llurs, homs, éssers i altres punyetes per l’estil.” (7/11/1962, p. 59).

 Cahner, per justificar l’actuació dels correctors, li explica que la revista vol “mantenir un to lingüístic determinat” i, també, que “aquest criteri ha estat seguit en tots els textos oficials de la Generalitat i ha estat utiltizat des d'aleshores per tots aquells grups o institucions d’ordre col·lectiu, des dels manifestos del PSUC i la revista Horitzons, fins a les edicions catalanes del Moviment Europeu, passant -és clar- per l'Iinstitut.” (11/11/1960, p. 160).

Fuster, segurament per venjar-se de les impertinències dels correctors, a principis dels anys 70 comença a escriure cartes amb un estil que reflecteix la parla oral de Barcelona. Vegem-ne un parell d'exemples:

Astimat Max:
Abui t'ascric an barçaluní, par barià.
Gràcias par la teba carta. Bulia baní a Barçalona un d'aquets dias, però am trobu malamén; fa gairebé un mes ca ni tan sols puju a Balència. Ahí vaig anar-hi, i ma’n baig anturnà da saguida. Da tan an tan traballu an al llibra, parò am prou feinas ha passat dal foli 250. Hu lamentu. La meba salut és bacil·lan (no de “bacil” sinó de “vacil·lació”, ancara ca pudé la “vacil·lació” deu prubaní d’alguns “bacils”). Cunfiu ca tot s’arratclarà abiat, a força d’antibiòtics.
Naturalmén, haig de ranuncià al biatxa a Itàlia. ni tinc passapor, ni ànimus, ni durus. Déu Nostra Sanyó am sarà més faburabbla an una altra ucasió.
Patons a totes les sanyores dal teu bultan.
Abraçadas.
Joan (20/10/71, p. 329)

Bambulgut Max:
Malas llengas man fet dassistí dal biatxa ca pansaba fe aquets dias: mhan dit ca, com ca cuïncideix la Marcè al dibendras, tuthom haurà marxat a passar-hu bé al cam u a la platxa aprufita al final da satmana. Ara ia nu sé quan pudré trubà un altra mumén par fer-hi una ascapada. Prubabblamén serà cap al mes da dasembra.
An tut cas, t’ambiaré abiat la llista da las cartas ca consideru més adaquadas par a l' “Apistulari”, a fi ca tu am diguis què cal fe. An Palàcius cumançara dassaguida a transcriura-las.
Recorda-li, si at plau, a l’Albert Manén, la quastió dal Garau da Liost.
Mamòrias i patos a las sanyoras.
Teu,
Joan (18/9/73, p. 407)

Fuster, conscient del caràcter insòlit de la seva proposta ortogràfica (vegeu-ne altres exemples a les pàgines 379, 391, 436, 447, 458 i 484), l’agost de 1977 diu a Cahner que en un futur aquestes peculiars missives s’haurien de publicar a Els Marges: “Així, un dia, quan ja m’hauré mort, Els Marges podran publicar una bellíssima (!!) monografia que es tituli 'Curraspundència antra Juan Fusté i Max Càner'.” (p. 461).

Portem a col·lació l'irreverent estil de Fuster, en fi, per demostrar que, ben mirat, l'heterodòxia lingüística de Ramon Solsona a L'home de la maleta o de Marta Rojals a L'altra són ben poca cosa al costat de les provatures genials de Fuster. Ara només falta que l’equip d’Els Marges es decideixi a complir el seu desig pòstum i publiqui, quan abans millor, la "Curraspundència antra Juan Fusté i Max Càner".

Fuster, Joan (2012). Correspondència. Max Cahner, vol. 13, a cura de Josep Ferrer i Costa i Joan Pujades i Marquès. València: Tres i Quatre.

No comments:

Post a Comment