El Núvol
acaba de publicar l'extraordinari editorial de Els Marges que conmemora els quaranta anys de la revista. El text,
titulat 'Una literatura en crisi, un país sense cultura?', ofereix una anàlisi brillant,
concisa i contundent de l’estat actual de la literatura catalana. No hi ha dubte
que esdevindrà un article de referència, tant o més que el recordat 'Una nació
sense estat, un poble sense llengua' de 1979. Un dels molts aspectes
destacables de l'editorial és que detecta tant els encerts com els problemes de
la la literatura catalana, 'una literatura plena de deficiències, però també
d'excel·lències i assoliments'. Entre els problemes crònics que es detecten hi
ha el desequilbiri entre l’oferta i la demanda, cosa que fa que hi hagi, ‘proporcionalment
parlant, més escriptors que lectors, més editorials que plataformes difusores
de la lectura'. També cal destacar l'equilibri amb què s'analitzen les tensions
entre la literatura de qualitat i la de consum i els comentaris incisius -amb escalpel
i sense anestèsia- dedicats a la poesia i el teatre. Hi ha un punt, però, que caldria
matisar: el que es refereix al plurilingüisme literari. Afirmen els autors:
No tindrem més lectors si fem novel·les
més bones, perquè, des dels paràmetres actuals, ja les fem. No tindrem més
lectors si aprofundim en el bilingüisme literari —cada cop més hi ha obres que
es complauen a posar-hi personatges que parlen en castellà— ni en l’hibridisme
lingüístic —una tendència que no es pot portar més lluny sense que perilli tot.
Només tindrem més lectors si s’eixampla el nombre potencial de lectors en
català [...].
Les objeccions que es poden posar a
aquest fragment són tres: primer, no és cert que cada vegada hi hagi més novel·les
que incorporen el castellà; n'hi ha algunes, sí, com ara L'home de la maleta de Ramon Solsona i L’atra de Marta Rojals, que fan ús de l'hibridisme lingüístic, però
no és en absolut un fenomen d’abast general, sinó més aviat un joc sovint irònic
que permet establir complicitats amb el lector -un lector que sap diferenciar
perfectament entre el que és una escriptura híbrida i una de normativa. De
fet, el plurilingüisme és molt -moltíssim- més habitual al teatre -cosa que no
s’esmenta a l’editorial- i, no cal dir, a les sèries de televisió, que no pas a la
novel·la. Segon, un dels escriptors que més ha usat el plurilingüisme durant
els últims anys, Joan-Daniel Bezsonoff, fa servir molt més el francès que el
castellà, i per tant caldria evitar reduir el plurilingüisme a l’alternança català-castellà.
Tercer, a Catalunya el plurilingüisme literari ha existit sempre, sense que això
hagi reflectit necessàriament la composició sociolingüística de la població ni hagi impedit la
continuïtat històrica de la literatura catalana. Per tot això, sembla excessiu
afirmar que aquesta és 'una tendència que no es pot portar més lluny sense que
perilli tot'. De fet, on sí s'ha portat més lluny -infinitament més lluny-, és
als serials i programes de TV3, fins al punt que, en el cas de la televisió, potser sí que el fenomen ha anat massa enllà. No pas,
però, en el cas de la novel·la.
El passatge citat certament es pot
matisar, però no afecta en res les conclusions de l'editorial, que dissecciona de manera brillant l’estat actual de la poesia, el teatre
l'ensenyament de la literatura, la crítica i l'assaig i els canvis del panorama editorial
(incloent-hi l’edició electrònica). Respecte a la llengua, tenen raó els autors
quan afirmen que, en els darrers quinze anys, s'ha posat de moda una literatura
comercial en la qual la llengua hi té un paper secundari, en el sentit que
molts escriptors adopten un registre funcional i pla -més que planer- que posa tot
l’èmfasi en el contingut i deixa de banda la forma. Això resulta en ‘un
llenguatge literari —de motivació lúdica i gratuïta— cada cop més degradat, ja
sigui per baix, en mesell sotmetiment a una realitat patuesitzant, ja sigui per
dalt, en un encartronament hipercorrectiu que mena a la llatinització de
l’idioma.' Respecte a l''encartronament hipercorrectiu', afirmen que la ‘situació incerta de la
llengua literària es troba agreujada per l’estandardització detectable’. Sens
dubte, però això no és cap novetat, només cal pensar en els criteris de correcció que s'aplicaven als anys seixanta i setanta. Possiblement certa tendència cap al costumisme i
la voluntat d’agradar al lector a qualsevol preu ha portat a certa patuesització,
però diríem que aquest fenomen no és pas sempre conscient, sinó que respon a
una dinàmica molt influenciada pels mitjans audiovisuals. Aquesta ‘literatura
que [merament] es proposa emprar la llengua com a vehicle d’un missatge per ser
consumit’ no es pot pas comparar a la d’aquells autors que, d’una manera
plenament conscient, juguen amb les percepcions lingüístiques del públic lector.
La pobresa lèxica i sintàctica -volguda o no- de certes propostes no es pot
comparar amb aquelles obres que emplacen la distorsió o el reflex irònic de la realitat
sociolingüística al centre mateix de l’obra. En les primeres, la llengua és un
mer vehicle que se suposa que ha de desaparèixer en el procés de narrar; en les primeres,
entre les quals hi ha les novel·les de Solsona, Rojals i Beszonoff, el fet lingüístic
passa a un primer pla i es converteix en motor creatiu i tema central del text.
