El dramaturg Fernando Arrabal, malgrat sobretot ser conegut per participar en una tertúlia televisiva en estat etílic, és un dels autors teatrals més genials del segle XX. Les seves primeres obres, dels anys 50, presenten ecos de Ionesco, Beckett i Kafka i ja deixen entreveure el tarannà infantil, caòtic i extravagant de l'autor. El teatre d'Arrabal és multilingüe perquè, primer de tot, costa saber en quina llengua va ser escrit. Ángel Berenguer, a l'extens pròleg de l'edició de Cátedra de tres dels seus textos, intenta demostrar que l'idioma original en què estan escrites és el castellà, però l'argument no és convincent del tot. Si el fet fos obvi, potser alguna vegada hauria sonat pel premio Cervantes. Arrabal es va autoexiliar a Paris l'any 1954, i les seves obres es conserven en edicions i versions tant en castellà com en francès. No sembla que sigui fàcil -i, de fet, atesa la trajectòria d'Arrabal potser no té cap interès- esbrinar quina és la versió original. El caràcter performatiu del teatre fa que moltes de les seves obres presentin variants notables i es conservin en dues llengües diferents.
Entre els seus primers textos hi ha El triciclo, bon exponent de l'estil i els temes primerencs de l'autor. L'obra se centra en Apal i Climando, que es guanyen la vida gràcies a un tricicle que han comprat a terminis i que possiblement usen per tansportar nens al col·legi. L'absurditat de la premisa és típica del teatre arrabalià, que combina magistralment surrealisme, infantilisme i crítica social. De sobte, Apal i Climando es veuen incapaços de tornar la mensualitat del prèstec, i per solucionar el problema maten un home per robar-li la cartera. Arrabal, especialista en capgirar situacions quotidianes, evita qualsevol dilema moral: Apal i Climando maten l'home sense ni pensar-hi, com si retornar el prèstec passés per sobre de qualsevol consideració ètica. El prèstec (o el banc, o el sistema...) imposa unes regles inflexibles que cal complir a qualsevol preu. La gràcia és que això està suggerit a través d'unes situacions puerils i un estil molt juganer.
Un cop Apal i Climando han mort l'home, l'autoritat competent els acusa d'assassinat i demana la pena de mort. Segona ironia: el sistema que en primera instància els ha impulsat a matar un èsser humà és el mateix que ara els condemna a mort per haver seguit les regles del joc. L'autoritat és representada per un guàrdia que pronuncia frases com la següent: 'Caracachicho, corocochocho, chi, chu cha, caracachí', o com ara 'Lama, lali, lala, lele, limolali, lelimala, lamalemo'. El guàrdia és el representant d'un sistema inhumà, distant i repressiu que parla un llenguatge incomprensible, ja sigui perquè no té res a dir, perquè el que diu no té cap sentit o perquè no té cap necessitat o interès per fer-se entendre. És, en fi, la llengua ideal per representar una dictadura (ja sigui política o econòmica).
No comments:
Post a Comment